Sor, el Beethoven de la Guitarra

Dijous 12 de Febrer a les 21,00 h. Preu 22 €

JAUME TORRENT, Guitarrista i compositor
És un dels intèrprets catalans amb més presència en els escenaris internacionals.

Ha desenvolupat una tècnica guitarrística que permet obtenir una projecció de so superior a la que s’obté amb les tècniques més divulgades, millorant la capacitat expressiva de la guitarra i la seva integració en els conjunts instrumentals.

Ha actuat com a solista de importants orquestres simfòniques com la Fhilharmonia de Dresden, de Kiev, de Gdansk, l’Orquestra Simfònica de París, de Sacramento, de la RAI de Torí, l’ORTV Espanyola, de Bulgària, l’Orquestra de Cambra d’Israel, etc. sota la batuta de reconeguts directors com Philippe Entremont, Rafael Frühbeck de Burgos, Cem Mansur. Daniel Tosi, Enrique García Asensio, Henrik Jul Hansen, Ernst van Tiel, etc.

El 2004 va ser guardonat a Ucraïna amb el prestigiós Premi de la Fundació Golden Fortune en reconeixement a la qualitat i popularitat de la seva trajectòria artística.

El 2012 va interpretar en el Festival de Música “Prospectives XXII” de França, 4 dels seus concerts per a guitarra i orquestra, essent la primera vegada en la història de la guitarra (i probablement de la dels altres instruments) que un compositor i intèrpret abordes un repte d’aquestes característiques. Recentment ha enregistrat el seu Concert de Rialp per a guitarra i orquestra, op.70, amb la Fhilharmonia de Gdansk (Polònia) dirigida per Ernst van Tiel i el seu Concert per a Guitarra i Cordes, op.52 amb la Camerata XXI.

És autor d’un dels catàlegs d’obres per a guitarra més extensos de la història de la guitarra, catàleg que conté obres per a instrument sol (sonates, suites, cançons, intermezzi, antasies, etc.), amb conjunts instrumentals (duos, trios, quartets , quintets) i 5 concerts per a guitarra i orquestra.

Programa 

Crítiques

RESERVA D’ENTRADES AL 93 284 99 20 i per mail a: teatre@lacasadelsmusics.com

CONCERT COMENTAT DE GUITARRA a càrrec de JAUME TORRENT guitarrista i compositor

L’OBRA PER A GUITARRA DE
FERRAN SOR
(Barcelona 1778 – Paris 1839)
«el Beethoven de la guitarra«

La transcendència d’una obra insuficientment coneguda

Tot i el reconeixement de l’obra de Ferran Sor com a una de les més importants de la història universal de la guitarra, part de les seves millors composicions romanen desconegudes i absents del repertori dels guitarristes.

Jaume Torrent ens proposa escoltar algunes d’aquestes obres on el compositor -projectant-hi alguns dels millors valors estètics del període clàssic- inventa tècniques, s’avança a experiències compositives que es desenvoluparien posteriorment i situa la guitarra a l’alçada dels instruments considerats cultes.

JAUME TORRENT
guitarrista i compositor

FERRAN SOR
(Barcelona 1778 – Paris 1839)
«el Beethoven de la guitarra»

Un intent incomprès de situar la guitarra en el panorama musical culte.

Si el món de la guitarra hagués incorporat algunes de les propostes tècniques i expressives que proposa l’obra de Sor,l’instrument probablement gaudiria d’un major reconeixement en el context musical.

L’absència en el repertori dels guitarristes d’obres de Ferran Sor com la Tercera Fantasia, op. 10 o la Cinquena Fantasia, op. 16 (entre altres…) -obres que sense cap mena de dubte estan entre les millors composicions per a instrument sol del classicisme preromàntic espanyol- no s’explica si no és per la manca de recursos expressius de les tècniques guitarrístiques que més s’han divulgat, a través de les quals, obres com les que ens ocupen no han aconseguit divulgar-se amb tot el pes musical i profunditat expressiva que posseeixen. Moltes de les innovacions tècniques i de les propostes expressives que Sor abocà en la seva producció guitarrística van quedar ben lluny de ser assimilades pels guitarristes del seu temps (els quals l’assenyalaren com un compositor que sobrepassava els límits de la guitarra) i pels de generacions posteriors, la qual cosa frustrà una de les possibles vies (probablement la més important) que es brindà a la guitarra per accedir al romanticisme musical i al desenvolupament de molts dels aspectes tècnics i expressius que els instruments cultes assolirien durant el segle XIX.

Amb aquest programa, Jaume Torrent ens ofereix algunes d’aquestes obres mestres de Ferran Sor que, malgrat posseir una excel·lència musical del més alt nivell, han restat incomprensiblement fora del repertori dels guitarristes, impedint que el món musical pogués gaudir d’un dels cims estètics més alts que, al llarg de la seva història, mai hagués assolit la guitarra.

Durant els anys 1989 i 2003, amb motiu del 150 i del 225 aniversari de la mort i naixement de Ferran Sor, Jaume Torrent va retre homenatge al compositor guitarrista català amb diferents concerts dedicats íntegrament a la seva música. La premsa dels Estats Units destacà: “…Jaume Torrent recupera pel repertori de concert algunes obres de Sor rarament interpretades en públic. Les fantasies op. 10 i op. 16 ens han semblat d’una inusitada qualitat musical. Jaume Torrent en fa una lectura rigorosa tot projectant-hi una expressivitat rica en recursos expressius que donen com a resultat unes versions plenes d’aquells matisos dramàtics propis del ideari interpretatiu propiciat per l’aparició del piano forte. Ens preguntem: com és que un instrument com la guitarra -que sovint ha topat amb una certa dificultat alhora d’encaixar en el món de la música culta- ha ignorat al llarg de la seva història recent, aquestes obres tant excelses del seu repertori?”. (Richard Mello. Jackson Post, USA).

Algunes consideracions sobre la interpretació de la música per a guitarra de FERRAN SOR

Amb aquest programa de música per a guitarra de Ferran Sor, Jaume Torrent ens acosta a diferents aspectes morfològics i formals de l’obra d’aquest gran compositor i guitarrista català a qui la crítica parisenca va considerar com «el Beeethoven de la guitarra«. Amb obres com la Tercera Fantasia op. 10 o la Cinquena Fantasia, op. 16 -rares vegades programades en concert- Torrent ens mostra un Sor posseïdor d’una visió musical única a la producció per a guitarra, posant de manifest l’indiscutible èxit que va obtenir en el seu propòsit de convertir la guitarra en un vehicle de transmissió dels millors recursos expressius del ideari estètic preromàntic.

Tot i que Miguel Garcia (conegut com el «Pare Basilio») i Frederic Moretti van donar importants passos per a la incorporació de l’escriptura clàssica a la guitarra, no seria fins a l’aparició de Ferran Sor -i del seu amic Dionís Aguado- que s’hi consolidarien els plantejaments harmònics, modulatòris i formals més significatius d’aquell període musical.

L’objectiu de Sor va ser, des d’un primer moment, «dignificar» la guitarra. Aquesta dignificació, per a un músic de sòlida formació com ell, significava poder desenvolupar en l’instrument les components estilístiques de l’obra de Haydn, Mozart i Beethoven (tal i com ell mateix manifestaria en diferents ocasions). Efectivament, l’escriptura de Sor per a guitarra està plantejada sota el mateix rigor musical que caracteritzà la d’aquells compositors esmentats. La seva fidelitat a les regles del llenguatge polifònic es mantingué inalterable fins i tot en aquells moments en què l’escriptura entra en clara contradicció amb les possibilitats d’execució instrumental. Aquesta contradicció entre el ideal i el possible, es a dir, entre un llenguatge musicalment pur i un llenguatge ajustat a les possibilitats de la guitarra, es produeix amb major persistència en aquelles obres que tenen un plantejament formal i virtuosístic més ambiciós. Això explicaria, en part, el fet que una important porció de les seves composicions no hagin arribat a formar part dels programes de guitarra i que només un reduït percentatge (la majoria de les quals s’han interpretat a traves de revisions de guitarristes com Aguado, Fortea, Romea o Llobet) s’hagi arribat a incloure en el repertori dels concertistes del segle XIX i bona part del XX.

Sembla obvi que, si d’una banda, Sor participà del model de llenguatge dels grans compositors del classicisme, també havia de fer seus els criteris interpretatius inherents al seu llenguatge. La dramatització del text musical que caracteritza les estètiques clàssica i preromàntica comporta de forma ineludible la utilització de recursos expressius diferents als exigits per la musica precedent. L’ús d’instruments com el piano forte, el desenvolupament de determinades formacions orquestrals i la presència de sentiments vehements en el discurs musical (Sturm und Drang), empenyeria el llenguatge interpretatiu cap a un aprofundiment dels recursos expressius basats en el contrast dinàmic (forte/piano). Sor, no essent aliè a aquesta tendència, també entengué que la guitarra havia d’aprofundir en aquesta mateixa línia expressiva. Això queda palès per la important presència d’indicacions dinàmiques (f/p) que hi ha en les seves partitures, en contrast amb la escassa presència d’indicacions relatives a l’ús de matisos de caràcter tímbric (tastiera/ponticello), els quals havien estat el principal recurs de les tècniques d’execució guitarrístiques de la seva època (al igual que de la majoria de les actuals). L’aparició de l’obra de Sor reclamava el desenvolupament d’un so de major projecció que l’habitual amb el qual possibilitar l’estratificació d’una gamma de intensitats sonores que potenciessin la dramatització del text musical (ja que el contrast tímbric no ho feia possible). La incomprensió i la incomoditat que això va suposar (i continua suposant) en el àmbit guitarrístic explica, en gran part, la marginació progressiva en què es va veure immers Sor durant els últims anys de la seva vida. Malauradament, aquesta incomprensió envers la transcendència de la proposta de Sor va trobar continuïtat en els guitarristes del segle XIX. Això i la transmissió incompleta de la seva producció acabaria provocant comentaris com el que l’any 1940 va fer Andrés Segòvia en la Revista Musical para España y América, Año II, nº 14: “Sor, a pesar de ser flojillo…¿verdad?…musicalmente considerado, se salva por su gran amor al instrumento”; o valoracions injustes respecte de la qualitat d’algunes obres com la op. 16 que apareixen en algunes biografies de Sor (com la de Brian Jeffery – Tecla Editions, London 1977): “…en altres conjunts de variacions, Sor dedica tot el discurs a fer música, no a desenvolupar efectes guitarrístics…” . Comentaris ambdós desafortunats, procedents, en el primer cas, d’una arrogància desmesurada i, en el segon, d’un apropament insuficientment profund a l’obra de Sor.

El catàleg d’obres per a guitarra de Ferran Sor és un dels més importants que cap compositor mai hagi dedicat al instrument, i si els valors estètics continguts en algunes de les seves obres com la op. 10 i la op. 16 (pràcticament desconegudes) s’haguessin divulgat adequadament, probablement avui, els guitarristes no ens lamentaríem del poc reconeixement que el nostre instrument té en els àmbits musicals.

És en el context d’aquestes reflexions que Jaume Torrent ens proposa aquest concert amb música per a guitarra de Ferran Sor. Per interpretar les obres que s’inclouen en el programa, Jaume Torrent ha dut a terme una acurada revisió d’alguns detalls d’escriptura a partir dels facsímils de les primeres edicions, a fi i afecte de fer compatibles les possibilitats reals d’una execució basada en els criteris interpretatius actuals i en el respecte a l’estètica i a les idees musicals de Sor. D’altra banda, també volem assenyalar que ha tractant de posar èmfasi en l’ús de recursos interpretatius tendents a ressaltar aquelles components dramàtiques del discurs musical que, segons el seu punt de vista, haurien pogut canviar el camí seguit pel desenvolupament de la tècnica de la guitarra, dirigint-la cap a l’assoliment d’un so més ric en matisos dinàmics que el que aconsegueixen les tècniques més divulgades en la actualitat.